20 de gener 2013

ANGUIANO, RIOJA DESCONEGUDA


Fantàstica i encara força desconeguda escola riojana, que porta camí de desbancar en qualitat les ja veteranes i clàssiques Clavijo i Arnedillo. Confesso que un fanàtic com jo de buscar i rebuscar informació per la xarxa sobre noves escoles i sectors, aquesta m’havia passat desapercebuda. Fins que al planificar aquest viatge per terres navarreses vaig veure que les escoles de La Rioja també ens quedaven força a prop. La idea inicial era fer alguna visita a Arnedillo, però la informació de la web de Escalada en la Rioja i alguna conversa mantinguda amb escaladors bascos que la coneixien em van fer decantar per Anguiano.
Actualment aquesta escola ja compta amb més de 120 vies fruit de la iniciativa i esforç de la gent del club de montaña El Panel . Escalada bàsicament per plaques ajagudes o verticals, amb predomini de la tècnica i algun pas de bloc. Tot fantàsticament equipat, inclosos bonics noms a peu de via. Grau colladet.
A destacar que tot i l’aparent monotonia visual que semblen indicar la repetició de plaques iguals, al sector que vam visitar (Cornisa) ens vam trobar sorpreses destacables que li van donar a l’escalada un toc força original: sostrets que es superaven espectacularment i plaques farcides d’una mena de berrugues gegants i negres molt divertides i agraïdes d’agafar.
Altres punts forts d’Anguiano són una perfecta orientació i situació per l’hivern i un paisatge espectacular als peus de la Sierra de la Demanda.
Imprescindible passar pel bar “La Herradura”, just al sortir del poble i on s’aparca per anar als sectors, per posar-se al dia de les últimes novetats de l’escola.
Ressenyes d’aquesta escola i totes les altres de La Rioja a la nova guia d’aquesta comunitat.

04/01/2013
ANGUIANO – SECTOR CORNISA
-Amayata, 6a, 30m, (**). Placa típica de la zona amb predomini de regletes i franges horitzontals, amb una primera part força fina i exigent.
-Anavia, V+, 22m, (***). Mateixes característiques però més homogènia.
Nesa a Anavia (V+)
-Tángalo, 6b+, 30m, (*****). Un viot increïble i completíssim. Comença amb una placa vertical de roca vermellosa i regletes grans però força romes i malauradament alguna ja una mica sobadeta. Segurament aquest és el tram més exigent. Després ve un marcat sostre que es supera espectacularment i més fàcilment del que s’intueix. Finalment una llarga placa de franges horitzontals i quan aquestes falten apareixen les “berrugues” abans citades.
Un parell de moments a la Tángalo (6b+)
-A lo hecho techo, 7a, 25m, (**). Molt semblant a l’anterior en quan als tres tipus de trams, però tot molt més exigent. Personalment no em va agradar gaire, perquè la major part d’aquesta exigència ve donada per la llargada dels passos: via morfològica, especialment els passos d’abans del sostre, que sóc incapaç de solucionar en escalada lliure. Encara que sembli increïble però en ple mes de gener la calor també em passa factura. No encadeno ni de lluny...i això que les actualitzacions del bar la decoten a 6c+...serà pels que fan més de metre noranta!
Després de provar A lo hecho techo (7a), ben fregit i amb la cua entre cames!
-Mente pollo, 6a, 22m, (**). Una altra típica placa tombadeta de la zona, força fàcil fins que al final arriba un pas molt llarg i fi, crec que força més difícil que 6a.

Fem poques vies, però la nostra mentalitat “turistico-escaladora” ens diu que no podem perdre l’oportunitat d’anar a visitar San Millán de la Cogolla, on hi ha el Monasterio de Yuso, declarat Patrimoni de la Humanitat el 1997, entre d’altres coses per ser el bressol de les primeres frases escrites en castellà i euskera. Aquest enclau es troba a només 20 quilòmetres d’Anguiano, així que pleguem a les 16:00, per tenir temps de visitar-lo amb llum de dia.
Monasterio de Yuso a San Millán de la Cogolla

I fins aquí els posts del nostre mini periple per Navarra...Com sempre ens hem quedat amb ganes de tornar-hi!

16 de gener 2013

ETXAURI


Etxauri, em va sorprendre molt agradablement. Ja sabíem que era l’escola més popular i gran del País Basc-Navarra, però com acostuma a passar amb algunes d’aquestes escoles clàssiques i veteranes tenia la recança de que no estés tot molt sobat, massificat i amb equipament deteriorat. Res més lluny de la realitat, si més no als dos sectors visitats: Espolón del Indio i El Garrafón. A més, a diferència de San Fausto, aquí si que es pot gaudir del sol i l’ambient agradable a la majoria de sectors, tant l’escalador com l’asseguardor. No només afavoreixen aquest fet l’orientació sud predominant sinó també un microclima que asseguren té la zona. És bastant freqüent a l’hivern estar envoltat de boira o de vent i en canvi a Etxauri el sol i la calma són els dominants.
El famós Kiriako emergint de la boira

A Etxauri hi ha més de 40 sectors i les vies ja s’acosten a 1000, ja que l’escola segueix creixent. Últimament a més, s’han recuperat i reequipat molts dels sectors més antics i ara l’equipament predominant és el químic, amb moltes reunions amb doble mosquetó. Total, que ens va agradar molt i ens vam quedar amb ganes de tornar-hi i visitar molts més sectors.
Sectors clàssics d'Etxauri: Kiriako, Callejón de las Trampas, Torreón i Pirulo...

30/12/12 i 05/01/13:
GRADAS DE CIRIZA – ESPOLÓN DEL INDIO
En principi aquest era l’únic sector que teníem previst visitar a Etxauri. 50 vies, moltes de les quals de recent creació. A la guia del 2009 només n’hi surten 25! (actualització aquí i aquí). Tots els graus des de 5c a 8a, roca i equipament excel·lent, bones vistes i multitud de voltors volant-te a pocs metres del cap mentre escales, tant que fins i tot et donen algun ensurt. Aquest tema dels voltors es va repetir a totes les zones que vam anar i ens va sorprendre bastant, ja que aquí, tot i que són freqüents a moltes zones, mai acostumen a volar tant a prop dels escaladors.
La veritat és que aquest sector està molt de moda i si que està una mica massificat, però en cap moment vam haver de fer cua per cap via.
Una última curiositat dels sector és que el primer tram de paret recorda en moltes vies el Grau dels Matxos, ja que la roca és una mena d’arenisca-calacari amb molts cantos grans però plans, laterals i fissures invertides. Aquest sòcol dóna pas progressivament a un calcari excepcional de regletes i gotes d’aigua molt adherent.

-Buitrera, 6a+, 40m, (***). Llarga i amb una mica de tot: començament per placa d’arenisca tipus Grau dels Matxos, que mica en mica va transformant-se en un diedre de calcari, i acabament força espectacular per una placa de gotes d’aigua punxants.
-Mi patria el mundo, 6c+/7a, 30m, (***). Placa vertical que combina a la perfecció continuïtat, tècnica i finura, tot i que no hi falta tampoc el començament tipus “Grau dels Matxos”. Quan sembla que ja la tens arriba la sorpresa final en forma de pas molt llarg, molt nyapero i molt de col·locació, que malauradament no trec a vista tot i que m’ho miro, remiro, pujo, baixo...però quan em decideixo no surt.
-Fakirismo vertical, 6b+, 32m, (*****). Clàssica del sector i el viot del dia. Sembla mentida que una via que comença sobre arenisca i cantos inhumans, pugui acabar amb un calcari gris de regletes i gotes d’aigua. I pel mig una transició entre les dues roques amb passos força tècnics i de col·locació.
A la magnífica Fakirismo vertical (6b+)

-Di tantas vueltas que perdí el rumbo, 6a+, 25m, (***). Un 6a+ ben potent i exigent, bon canto però bombos constants, passos llargs i tècnics i seguros llunyet. Seguint la tònica d’aquesta part dels sector, final nyapero i regletero.
-Amor de madre (L1), 6b+, 25m, (***). Germaneta de l’anterior, mateixes característiques però força més exigent.

I una setmana més tard:

-Musu Beltza (L1), 6a+, 20m, (**) / Ikatzcabron, 5c+, 25m, (***), Haciendo el indio, 6a+, 25m, (**). Tres bones vies en el seu grau que fem una darrera l’altre per delícia de la Nesa, especialment el 5c+ que fa de primera. Característiques similars: inici vertical sobre bons cantos (alguns plans i/o laterals) i final més tombadet sobre placa de gotes d’aigua.
Nesa a Ikatzcabron (5c+)

-Zuloarena, 6c, 35m, (***). Una gran via que segueix una fissura en diagonal que es va posant dreta i tensa cap al final. Gairebé sempre bon canto. A part de disfrutar-la de valent em va de perles per posar cintes i fer una ullada al 7a del costat, que faig a continuació.
-Como escalo mucho..., 7a, 35m, (***). Començament suau i amb bon canto que dóna pas a una llarga placa que concentra el tomàquet de la via. Són uns 15 metres de verticalitat i tres tipus de preses: una fissura cega que de tant en tant ofereix algun foradet i per la placa de la seva dreta regletes i algun altre foradet. Quan ja surts de la placa i creus que la cosa ja es relaxa ve el pas més fi i difícil a vista. El trec bé i sé que ja la tinc perquè el final ja el conec de la via anterior. Bé, bé...tercer 7a en un mes i segon a vista (...bueeeeno aquest a semivista, que me l’havia mirat al baixar del 6c!).
En Xabi, company basc que aconseguia el seu primer 7a amb aquesta via!
...i el seu company de cordada, que també encadenava sense problemes.

-Aitona, 6a+, 25m, (**). Ens acomiadem d’Etxauri amb aquesta variada via. Placa desplomadeta de bon canto però passos llargs + un parell de bombos poc evidents a vista + esperonet aeri al final. Exigent pel grau i una mica rara, però bona.

03/01/13:
ETXAURI – EL GARRAFÓN
Sector veterà de l’escola, que ens va semblar adecuat per nosaltres ja que concentra la majoria de les seves 32 vies en els graus que ens movem la Nesa i jo (entre el 5c i el 7a). Escalada predominant en placa de finura, amb regletes i cantos roms. Escalada exigent amb grau colladet i assegurances més aviat lluny. En paraules d’uns escaladors locals amb qui vam coincidir en aquest sector: “Habéis escogido justo los dos extremos de Etxauri: el grado  más generoso en el Espolón del Indio i grado más apretado en el Garrafón”.
-Alpinistes des aristes, 6a, 25m, (***). Com el seu nom indica una via “alpina” que segueix una bona fissura bavaresa, excepte un tram al començament que supera un petit bombo per entrar a una placa fina i que resulta el pas més difícil de la via. Bona, estètica i ideal per escalfar.
A la via Alpinistes des aristes (6a)

-Garrafón Galàctico, 6b, 25m, (***). Aquesta ja et posa a to i t’avisa de com les gasten per aquest sector. Entrada fina, tècnica, amb predomini de roms i roca poc adherent. Després fissura cega de mal posar-s’hi i final més disfruton per una placa vermellosa de bona roca i bona presa.
-Las tre zzz, 6b+, 25m, (**). De similars característiques a l’anterior però amb un començament encara més dur i un bombo a mitja via que li dóna el plus de més.
-Gran Reserva, 6c+, 25m, (**). Comparteix entrada amb l’anterior però quan arriba el bombo es desvia cap a la dreta i aquí és on ve el tomàquet: una seqüència de ben bé 3 xapes molt fina de regletes romes i laterals. Em cal fer-la per trams i estudiar-la bé per poder encadenar posteriorment.
-Entre tus jóvenes músculos, 5c, 25m, (***). Doncs tampoc és un regal pel grau. Té un bombo cap la meitat on cal mirar-s’ho força bé i anar per feina. El final també té tela: una bonica placa de foradets i llastretes. Molt bona pel grau.
Mirador d'Etxauri: cada dia ens sorprenia amb una llum diferent.
Pamplona i el Pirineu Navarrès des del mirador

12 de gener 2013

SAN FAUSTO, UN PARADÍS DEL 6è GRAU A NAVARRA


Sovint es parla de San Fausto com la millor escola d’Espanya en graus mitjos-baixos. No seré jo qui ho afirmi o negui, entre d’altres coses perquè per fer-ho em caldria haver anat a tot arreu! Però el que si us puc assegurar és que és un paradís del sisè grau. Aproximadament un 90 % de les seves 150 vies estan entre el 6a i el 6c+ i a més la roca és un dels calcaris més excepcionals que mai he tocat. Fins i tot és possible escalar agafant-te de fòssils de cargoles gegants!
Hi trobem bàsicament dos tipus de vies: per un banda plaques de calcari gris més o menys pròximes a la vertical amb força canto petit però viu i agraït. Per altra banda hi ha zones més desplomades de roca vermellosa amb vies molt més físiques sobre grans cantos (aquí és on podem trobar els fòssils).
San Fausto era l’objectiu principal de les vacances de Cap d’Any-Reis que vam passar a Estella-Lizarra.
Estella-Lizarra
Aquest és un “Camp Base” ideal amb totes les possibilitats d’allotjament (càmpings, albergs, apartaments...) tot i que a aquesta època de l’any molta d’aquesta infraestructura estava tancada. Nosaltres ens vam allotjar a l’Hotel Irache, on també tenen apartaments força confortables per 30€ la nit.
Estella-Lizarra, a part de ser una ciutat molt bonica, està a tocar de San Fausto i a mitja horeta d'Etxauri, les dues millors escoles de Navarra. Però és que si amplies el radi d’acció a una horeta les possibilitats són immenses: Peñartea, Peña Unzué, Eulate-Aranatxe, etc. a Navarra mateix, Egino, Atauri, Apiñaniz, etc. a Àlaba, i fins i tot les escoles de La Rioja (Clavijo, Arnedillo, Anguiano...).
Però tornem a San Fausto. Aquesta escola es troba situada a tan sols 3 quilòmetres al nord d’Estella-Lizarra. És una serralada modesta que per la seva banda est passa pràcticament desapercebuda pels seu suau relleu de turons, però per la seva banda oest cau a plom sobre la plana del riu Urederra. Aquí és on es concentren els sectors d’escalada, que estan distribuïts en tres massissos o turons: Lazkua, Altikogaña i Bargagorria, que es poden apreciar perfectament a la foto inicial. Al central (Altikogaña) és on hi ha més sectors i vies.
Vistes des de San Fausto
Algun inconvenient de San Fausto? Bé, un ja el podeu intuir: no és una bona escola per escaladors que busquin graus de 7a o més, tot i que al sector Bargagorria-Akerzulo, últimament s’estan obrint vies de fins a 8b+. L’altre inconvenient, sobretot a l’hivern, és que el peu de via està recobert per un espès bosc d’alzines que ho poden fer passar molt malament a l’essegurador, mentre l’escalador gaudeix del solet a  les parets orientades majoritàriament al sud-oest.
Les millors ressenyes les podem trobar a la guia Escalada en Navarra, que a més té un blog on es van penjant actualitzacions.
A San Fausto hi vam anar tres dies:
29/12/12:
ALTIKOGAÑA – PREHISTÒRIA
-Ibanjoe y pintxame, 5c, 22m, (**). Placa que comença tombadeta però es va posant vertical, sempre amb bon canto.
Nesa en aquesta via
-No ordinari love, 6a+, 30m, (***). Una via que comença potent sobre roca gris, fa una pausa a la meitat i acaba amb una placa espectacular de calcari vermellós i bon canto.
-Un culin hom, 6b/6b+, 30m, (***). Similar a l’anterior però amb algun pas més fi sobre regletes i gotes d’aigua.
-Martaren Begiak, 6c/6c+, 32m, (***). Placa fineta i tècnica de regletes i gotes d’aigua amb els passos més difícils a la part superior.
31/12/12:
ALTIKOGAÑA – BOTA
Sector Bota
-Los labios de Mañeru, 5c, 25m, (**). Una via poc habitual a San Fausto. Segueix una evident fissura en diagonal sempre amb bona roca i bon canto.
-Necrosis en el coxis, 6c+, 23m, (***). Bonica placa vertical i nyapera, bàsicament de continuïtat i de visualitzar bé els passos. Dubto a un parell de llocs però ho ensopego i encadeno a vista.
Nesa a Resalin para Zarathustra (5b) al sector Bota
ALTIKOGAÑA – URTXINTXA
-Urtxintxa, 6a, 25m, (*****). Clàssica de l’escola i un dels millors 6as que he fet mai. Imagineu-vos la típica via desplomedeta de rocòdrom amb grans preses ergonòmiques, però poseu-hi roca natural  i el triple de longitud. Resulta força física i exigent pel grau.
Via Urtxintxa (6a)
-Calavera, 6b+, 25m, (***). Germana gran de l’anterior. Gran no perquè sigui millor sinó més exigent. En realitat, la diferència és un tram de desplom més acusat amb un xapatge una mica compromès ja que la roca comença a estar una mica relliscosa. Molt bona i física també.

ALTIKOGAÑA – CARACOLA
-Brutal dead, 6c+, 30m, (*****). Una altra placa vertical força tècnica. Els dos primers terços vas trobant canto relativament bo amb molts laterals i algun pas de creure-t’ho. Però a l’últim terç la cosa es posa més fina, desplomada i poc evident a vista. Cap pas extrem però molta continuïtat. Malauradament se m’acaba la pila a una xapa de la reunió.
Totes les vies perfectament senyalitzades
06/01/13:
ALTIKOGAÑA – EOCENO

-Derribos descontrolados, 5c, 20m, (**). Estètic esperonet amb bon canto. Llàstima d’un parell de blocs sikats xapucerament dins d’una fissura. Crec que si estaven inestables hauria estat millor tirar-los avall i a la via no crec que li hagués canviat la dificultat. (foto esquerra)
-Una periodista sin escrúpulos, 6b/6b+, 20m, (*****). Gran i variada via amb una primera part desplomada i física, amb grans cantos, alguns dels quals fòssils, seguida d’una placa més vertical amb canto més petit però igualment bo.
Via Una periodista sin escrúpulos (6b+)
-Eutsi goiari, 6b+, 25m, (*****). Fantàstica placa desplomadeta on mai falta el canto, alguns no gaire grans però sempre vius i agraïts. Simplement es tracta de regular-se i aprofitar els més grans per anar descansant.
-Atseginaren zirrara, 6c+, 25m, (***). Molt semblant a l’anterior. La diferència és que cap al final té una secció molt més fina i de cantos bàsicament laterals. Cal mirar-s’ho molt bé i anar per feina. Jo m’equivoco de banda i sóc incapaç de deixar-me anar per fer un xapatge amb el parabolt als morros...L’agonia acaba amb la voladeta de les vacances.

Proper capítol: Etxauri.

Escalant entre voltors, una constant a totes les escoles que vam visitar.